CANÇÓ DE SALTAR A CORDA
La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.
A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.
Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.
Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.
diumenge, 9 de maig del 2010
divendres, 30 d’abril del 2010
dijous, 22 d’abril del 2010
Geneologia literària Maria-Mercè Marçal
POESIA HEL·LÈNICASafo de Lesbos, (Grècia 600 anys aC,)
En el llibre "Sota el signe del drac" de MMM, en la pag. 83, on ens parla de Renée Vivien, fa una petita introducció i ens parla de Safo de Lesbos.
"Lesbos, l'illa mítica que va veure néixer Safo -la primera escriptora coneguda i una de les més grans poetes de tots els temps-, ha donat nom a les dones que estimen les dones. A l'origen d'aquesta denominació, és clar -i pesi a qui pesi-, hi ha els poemes que la mateixa Safo va dedicar a les seves deixebles... Poemes alhora fervents i delicats, inimitables."
No existeixen gaires dades biogràfiques sobre ella, i només es coneixen alguns fragments extrets de citacions tardanes i de papirs, de fet, pràcticament tot el que sabem de la seva vida ho deduïm dels seus poemes. El contingut amorós dels seus poemes va propiciar tota classe d'enraonies i rumors sobre la seva vida. Els seus poemes es recitaven i coneixien a l'Atenes del segle V aC. Més tard, a Roma, els poetes llatins lloen els seus poemes. Ha estat probablement la poetessa més traduïda i més imitada de l'antiguitat clàssica.
La seva fama va ser enorme, ja en el seu temps, i Plató la considerà com una musa més:"Hi ha qui afirma siguin nou les muses. Quin error!
Doncs no veuen que Safo de Lesbos és la desena?"
Doncs no veuen que Safo de Lesbos és la desena?"
De l'illa on va néixer en deriva la paraula lesbianisme i del seu nom el "safisme".
Safo parla en els seus poemes de la passió amorosa que s'apodera del ser humà i que es manifesta en diverses formes, com la gelosia, el desig o una intangible nostàlgia. Exemple d'això es troba en l'Himne en honor a Afrodita l'únic poema que ens ha arribat complet de tota la seva obra.
Safo parla en els seus poemes de la passió amorosa que s'apodera del ser humà i que es manifesta en diverses formes, com la gelosia, el desig o una intangible nostàlgia. Exemple d'això es troba en l'Himne en honor a Afrodita l'únic poema que ens ha arribat complet de tota la seva obra.
Va crear una escola per a noies, on impartia ensenyament de poesia, ball i música, considerada la primera "escola d'aperfeiçoamento" de la Història. Allí les estudiants eren nomenades "hetairai" (amigues) i no alumnes... I la mestre s'apassiona per les seves amigues, d'entre elles aquella que vindria a fer-se la seva major amant, Atis, "la favorita", que descrivia la seva mestra com vestida d'or i púrpura, coronada de flors.
La seva poesia es caracteritza per la seva perfecció, intimisme i sentiment. Safo va inventar el vers de tres hendecasíl·labs i un adónico final de cinc síl·labes conegut avui dia com oda sàfica. Tocava la lira mentre recitava.divendres, 16 d’abril del 2010
diumenge, 11 d’abril del 2010
diumenge, 14 de març del 2010
Poema de la Maria-Mercè Marçal
NENA
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Maria-Mercè Marçal
Raó del cos
Petit comentari:
D'entrada i des de la meva perspectiva de simple lectora atenta, he de dir que la poesia en general, em va seduint molt lentament i no pas a primer cop d'ull.
Com diu la MMM referint-se a diferents poetesses, "tenen una qualitat i un art capaços d'arrossegar-nos: la musicalitat, el ritme són d'aquells que afalaguen l'orella.
Raó del cos
Petit comentari:
D'entrada i des de la meva perspectiva de simple lectora atenta, he de dir que la poesia en general, em va seduint molt lentament i no pas a primer cop d'ull.
Com diu la MMM referint-se a diferents poetesses, "tenen una qualitat i un art capaços d'arrossegar-nos: la musicalitat, el ritme són d'aquells que afalaguen l'orella.
dissabte, 20 de febrer del 2010
MARES SIMBÒLIQUES DE MARIA-MERCÈ MARÇAL
En el llibre "Sota el signe del drac" de la Maria-Mercè Maçal, ens diu, referint-se a Rosa Leveroni "m'ha anat seduint molt lentament i no pas a primer cop d'ull. Segurament per un seguit de tics generacionals. Tenen una qualitat i un art capaços d'arrossegar-nos: la musicalitat, el ritme, són d'aquells que afalaguen l'orella.
Biografia de Rosa Leveroni
Rosa Leveroni i Valls neix a Barcelona l'1 d'abril del 1910. Fa els primers estudis al col·legi Príncep d'Astúries. Als quinze anys publica els primers versos a la revista "Patufet", i comença a tenir clara la seva vocació literària. Als dinou anys, coincidint amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, entra a l'Escola de Bibliotecàries. Aquesta institució, fundada per Eugeni d'Ors, té com a professors alguns dels intel·lectuals catalans més brillants del moment (Carles Riba, Ferran Soldevila, Nicolau d'Olwer, Rafael de Campalans). L'estada a l'Escola de Bibliotecàries i, en especial, la coneixença de Carles Riba és cabdal en la formació intel·lectual i personal de la Leveroni.
L'any 1933 rep una beca per anar a Madrid a fer una tesina sobre literatura infantil. En tornar, entra a treballar a la biblioteca de la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant la guerra civil fa dos cursos de la carrera de Filosofia i Lletres. L'any 1937 és finalista al premi Joaquim Folguera amb el llibre "Epigrames i cançons", que publica l'any 1938 prologat per Carles Riba. La influència ribiana i, en general, de tota la generació post simbolista és molt present en aquest volum. Els temes que hi apareixen seran els que es repetiran durant tota la seva obra: la tristesa, la desolació amorosa, la melangia..., sentiments continguts i objectivats gràcies a la disciplina del vers.
El 1939, després de la Guerra Civil, la depuració de funcionaris de la Generalitat fa que perdi la feina com a bibliotacària de la Universitat Autònoma. Durant la dècada dels quaranta, Leveroni dedica tota la seva energia a la resistència cultural catalana enfront de la repressió franquista, i es converteix en l'ànima del grup intel·lectual que Carles Riba forma al seu voltant. És ella qui distribueix clandestinament les Elegies de Bierville de Riba, qui actua de contacte entre els intel·lectuals catalans de l'interior i els de l'exili.
L'any 1952 publica un segon volum de poesia, "Presència i record", prologat per Salvador Espriu. En aquesta època assisteix assíduament als congressos de literatura catalana que se celebren a Anglaterra, organitzats per la Catalan Society. Durant les dècades dels seixanta i setanta, la seva figura es manté cada vegada més apartada i aïllada de l'escena literària catalana.
L'any 1981 publica el volum "Poesia", que recull tota la seva obra poètica, amb pròleg de Maria Aurèlia Capmany i dos epílegs de Carles Riba i Salvador Espriu. L'any següent, el conjunt de la seva obra és reconegut amb l'atorgament de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Mor l'agost de 1985, poc abans que es publiqui un volum de contes que recull la seva producció narrativa. És enterrada a Port-Lligat.
Rosa Leveroni i Valls neix a Barcelona l'1 d'abril del 1910. Fa els primers estudis al col·legi Príncep d'Astúries. Als quinze anys publica els primers versos a la revista "Patufet", i comença a tenir clara la seva vocació literària. Als dinou anys, coincidint amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, entra a l'Escola de Bibliotecàries. Aquesta institució, fundada per Eugeni d'Ors, té com a professors alguns dels intel·lectuals catalans més brillants del moment (Carles Riba, Ferran Soldevila, Nicolau d'Olwer, Rafael de Campalans). L'estada a l'Escola de Bibliotecàries i, en especial, la coneixença de Carles Riba és cabdal en la formació intel·lectual i personal de la Leveroni.L'any 1933 rep una beca per anar a Madrid a fer una tesina sobre literatura infantil. En tornar, entra a treballar a la biblioteca de la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant la guerra civil fa dos cursos de la carrera de Filosofia i Lletres. L'any 1937 és finalista al premi Joaquim Folguera amb el llibre "Epigrames i cançons", que publica l'any 1938 prologat per Carles Riba. La influència ribiana i, en general, de tota la generació post simbolista és molt present en aquest volum. Els temes que hi apareixen seran els que es repetiran durant tota la seva obra: la tristesa, la desolació amorosa, la melangia..., sentiments continguts i objectivats gràcies a la disciplina del vers.
El 1939, després de la Guerra Civil, la depuració de funcionaris de la Generalitat fa que perdi la feina com a bibliotacària de la Universitat Autònoma. Durant la dècada dels quaranta, Leveroni dedica tota la seva energia a la resistència cultural catalana enfront de la repressió franquista, i es converteix en l'ànima del grup intel·lectual que Carles Riba forma al seu voltant. És ella qui distribueix clandestinament les Elegies de Bierville de Riba, qui actua de contacte entre els intel·lectuals catalans de l'interior i els de l'exili.
L'any 1952 publica un segon volum de poesia, "Presència i record", prologat per Salvador Espriu. En aquesta època assisteix assíduament als congressos de literatura catalana que se celebren a Anglaterra, organitzats per la Catalan Society. Durant les dècades dels seixanta i setanta, la seva figura es manté cada vegada més apartada i aïllada de l'escena literària catalana.
L'any 1981 publica el volum "Poesia", que recull tota la seva obra poètica, amb pròleg de Maria Aurèlia Capmany i dos epílegs de Carles Riba i Salvador Espriu. L'any següent, el conjunt de la seva obra és reconegut amb l'atorgament de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Mor l'agost de 1985, poc abans que es publiqui un volum de contes que recull la seva producció narrativa. És enterrada a Port-Lligat.
Els records
Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t'agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t'acompanya
en el repòs dels ports...
O fos la punxa de la rosa encesa
d'un desig abrandat.
Aquell record d'una hora de follia,
d'aguda voluptat.
Si fos l'enyorament d'uns braços tendres
que varen ser-te amics.
O bé la revifalla rancorosa
d'aquells menyspreus antics.
Si jo fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança...
Ho fos tot, menys l'oblit.
Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t'agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t'acompanya
en el repòs dels ports...
O fos la punxa de la rosa encesa
d'un desig abrandat.
Aquell record d'una hora de follia,
d'aguda voluptat.
Si fos l'enyorament d'uns braços tendres
que varen ser-te amics.
O bé la revifalla rancorosa
d'aquells menyspreus antics.
Si jo fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança...
Ho fos tot, menys l'oblit.
dilluns, 15 de febrer del 2010
LES FÚRIES D'EUMÈNIDES
Les Erínies són divinitats nascudes de la terra, regada per la sang de les ferides d'Urà. La seva feina és la venjança pels crims comesos, sobre tot amb familiars, (en l'actualitat, podrien ser les deesses de la violència de gènere).
Anomenades Eumènides les "Benevolents", són tres: Alecte, Tisífone i Mégera.
En altres mites se les anomena també Semnai (venerables) i a Roma se les coneix com Fúries.
En les Eumènides d'Èsquil, Orestes, assassí de la seva mare, és perseguit per les Erínies i embogeix, ja que aquestes tenen el deure de castigar qualsevol violació en vers a la família.
Anomenades Eumènides les "Benevolents", són tres: Alecte, Tisífone i Mégera.
En altres mites se les anomena també Semnai (venerables) i a Roma se les coneix com Fúries.
En les Eumènides d'Èsquil, Orestes, assassí de la seva mare, és perseguit per les Erínies i embogeix, ja que aquestes tenen el deure de castigar qualsevol violació en vers a la família.
dijous, 11 de febrer del 2010
D'UN TEMPS ANTIC
Algun dia, sense presses, m'agradaria fer neteja en els armaris de casa meva. Als prestatges que queden al meu abast, hi guardo les coses del dia a dia, però als prestatges més alts i en els altells, hi guardo les coses que, en un principi, sap greu de llençar, i que decideixes guardar.Algun dia, sense presses, quan hagi passat molt de temps i ho torni a veure, m'adonaré que tot allò guardat només té records per a mi: el cobrellit de ganxet fet per la meva mare, un jersei fet a punt de mitja de la iaia Joana, uns llençols amb puntes i brodats fets en un temps prehistòric, el meu vestit de núvia... Tot és ple de record, uns més bons que altres, i em dic, has d'agafar una bossa ben grossa per ficar-ho tot.
Algun dia, sense preses, els meus fills seran els encarregats de llençar tot allò que per a ells no tingui cap record.
diumenge, 31 de gener del 2010
Joan Salvat Papasseit
Breu biografia de Joan Salvat Papasseit
Nascut al Pla de Santa Maria el 1894. va quedar orfe als set anys, ingressant en un asil i a causa d'això el futur escriptor, quasi no va anar a escola, va aprendre a llegir i escriure a batzegades.
Des de molt jove va treballar en diferents oficis.
Adolescent activista polític i cultural, dins un ambient social tens a Barcelona , especialment els fets de la Setmana Tràgica el 1909 van motivar la politització de Joan Salvat.
L'any 1911 va conèixer el llibreter i simpatitzant anarquista Emili Eroles, va compartir tertúlies amb molts personatges apassionats dels llibres i la política.
També el 1911, ell i tres amics més, va crear el Grup Antiflamenquista Pro-Cultura, associació informal que tenia com objectiu la publicació de pamflets que enganxaven als carrers. Una tarda de diumenge van repartir fulls de mà en protesta de les curses de braus a la plaça de les Arenes.
El 1914 la seva afició a l'escriptura ja era consolidada i a finals d'any va entra amb Eroles a la redacció de la revista llibertària "Los Miserables". Aquesta i altres col-laboracions no eren remunerades. Per tal d'obtenir ingressos començà a treballar com a vigilant nocturn al Moll de la Fusta de Barcelona, activitat que anys més tard evocaria al poema Nocturn par a acordió. Llavors la seva salut ja començava a ser delicada, i les nits d'hivern al port no el van ajudar.
Des del 1919 fou un escriptor totalment en català. Morí de tuberculosi als trenta anys. Optimista fins al darrer moment, Salvat no transmet als poemes el seu delicat estat de salut.
Molts dels seus poemes han estat musicats, començant per les primeres composicions d'Eduard Toldrà i arribant a la popularitat amb els autors de la Nova Cançó als anys 60 i 70.
VISCA L'AMOR
Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia -tota era blanca com un glop de llet-
Visca l'amor que ella també es delia
Visca l'amor
la volia i l'he pres
Des de molt jove va treballar en diferents oficis.
Adolescent activista polític i cultural, dins un ambient social tens a Barcelona , especialment els fets de la Setmana Tràgica el 1909 van motivar la politització de Joan Salvat.
L'any 1911 va conèixer el llibreter i simpatitzant anarquista Emili Eroles, va compartir tertúlies amb molts personatges apassionats dels llibres i la política.
També el 1911, ell i tres amics més, va crear el Grup Antiflamenquista Pro-Cultura, associació informal que tenia com objectiu la publicació de pamflets que enganxaven als carrers. Una tarda de diumenge van repartir fulls de mà en protesta de les curses de braus a la plaça de les Arenes.
El 1914 la seva afició a l'escriptura ja era consolidada i a finals d'any va entra amb Eroles a la redacció de la revista llibertària "Los Miserables". Aquesta i altres col-laboracions no eren remunerades. Per tal d'obtenir ingressos començà a treballar com a vigilant nocturn al Moll de la Fusta de Barcelona, activitat que anys més tard evocaria al poema Nocturn par a acordió. Llavors la seva salut ja començava a ser delicada, i les nits d'hivern al port no el van ajudar.
Des del 1919 fou un escriptor totalment en català. Morí de tuberculosi als trenta anys. Optimista fins al darrer moment, Salvat no transmet als poemes el seu delicat estat de salut.
Molts dels seus poemes han estat musicats, començant per les primeres composicions d'Eduard Toldrà i arribant a la popularitat amb els autors de la Nova Cançó als anys 60 i 70.
VISCA L'AMOR
Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia -tota era blanca com un glop de llet-
Visca l'amor que ella també es delia
Visca l'amor
la volia i l'he pres
diumenge, 17 de gener del 2010
Poema de Salvador Espriu
Recordes com ens duien aquelles mans les roses de Sant Jordi, la vella claror d'abril?
Plovia a poc a poc. Nosaltres amb gran tedi, darrere la finestra, miràvem potser malalts, la vida del carrer
Aleshores ella venia, sempre olorosa, benigna, amb les flors i tancava fora lluny, la sofrença del pobre drac,
i deia molt suaument els nostres petits noms i somreia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)