Algun dia, sense presses, m'agradaria fer neteja en els armaris de casa meva. Als prestatges que queden al meu abast, hi guardo les coses del dia a dia, però als prestatges més alts i en els altells, hi guardo les coses que, en un principi, sap greu de llençar, i que decideixes guardar.Algun dia, sense presses, quan hagi passat molt de temps i ho torni a veure, m'adonaré que tot allò guardat només té records per a mi: el cobrellit de ganxet fet per la meva mare, un jersei fet a punt de mitja de la iaia Joana, uns llençols amb puntes i brodats fets en un temps prehistòric, el meu vestit de núvia... Tot és ple de record, uns més bons que altres, i em dic, has d'agafar una bossa ben grossa per ficar-ho tot.
Algun dia, sense preses, els meus fills seran els encarregats de llençar tot allò que per a ells no tingui cap record.
Aquesta feina d'endreçar els altells , on hi ha el tresor dels nostres records, és una feina que tinc també endarrerida.
ResponEliminaRaimunda
Quantes ens trobem en la mateixa situació! Hi ha una força afectiva que ens fa guardar velles coses perquè és com matar una part de nosaltres. L'atre dia vaig recuperar unes revistes de quan anava a escola que creia perdudes i vaig tenir una alegria molt gran.
ResponElimina