CANÇÓ DE SALTAR A CORDA
La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.
A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.
Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.
Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.
diumenge, 9 de maig del 2010
divendres, 30 d’abril del 2010
dijous, 22 d’abril del 2010
Geneologia literària Maria-Mercè Marçal
POESIA HEL·LÈNICASafo de Lesbos, (Grècia 600 anys aC,)
En el llibre "Sota el signe del drac" de MMM, en la pag. 83, on ens parla de Renée Vivien, fa una petita introducció i ens parla de Safo de Lesbos.
"Lesbos, l'illa mítica que va veure néixer Safo -la primera escriptora coneguda i una de les més grans poetes de tots els temps-, ha donat nom a les dones que estimen les dones. A l'origen d'aquesta denominació, és clar -i pesi a qui pesi-, hi ha els poemes que la mateixa Safo va dedicar a les seves deixebles... Poemes alhora fervents i delicats, inimitables."
No existeixen gaires dades biogràfiques sobre ella, i només es coneixen alguns fragments extrets de citacions tardanes i de papirs, de fet, pràcticament tot el que sabem de la seva vida ho deduïm dels seus poemes. El contingut amorós dels seus poemes va propiciar tota classe d'enraonies i rumors sobre la seva vida. Els seus poemes es recitaven i coneixien a l'Atenes del segle V aC. Més tard, a Roma, els poetes llatins lloen els seus poemes. Ha estat probablement la poetessa més traduïda i més imitada de l'antiguitat clàssica.
La seva fama va ser enorme, ja en el seu temps, i Plató la considerà com una musa més:"Hi ha qui afirma siguin nou les muses. Quin error!
Doncs no veuen que Safo de Lesbos és la desena?"
Doncs no veuen que Safo de Lesbos és la desena?"
De l'illa on va néixer en deriva la paraula lesbianisme i del seu nom el "safisme".
Safo parla en els seus poemes de la passió amorosa que s'apodera del ser humà i que es manifesta en diverses formes, com la gelosia, el desig o una intangible nostàlgia. Exemple d'això es troba en l'Himne en honor a Afrodita l'únic poema que ens ha arribat complet de tota la seva obra.
Safo parla en els seus poemes de la passió amorosa que s'apodera del ser humà i que es manifesta en diverses formes, com la gelosia, el desig o una intangible nostàlgia. Exemple d'això es troba en l'Himne en honor a Afrodita l'únic poema que ens ha arribat complet de tota la seva obra.
Va crear una escola per a noies, on impartia ensenyament de poesia, ball i música, considerada la primera "escola d'aperfeiçoamento" de la Història. Allí les estudiants eren nomenades "hetairai" (amigues) i no alumnes... I la mestre s'apassiona per les seves amigues, d'entre elles aquella que vindria a fer-se la seva major amant, Atis, "la favorita", que descrivia la seva mestra com vestida d'or i púrpura, coronada de flors.
La seva poesia es caracteritza per la seva perfecció, intimisme i sentiment. Safo va inventar el vers de tres hendecasíl·labs i un adónico final de cinc síl·labes conegut avui dia com oda sàfica. Tocava la lira mentre recitava.divendres, 16 d’abril del 2010
diumenge, 11 d’abril del 2010
diumenge, 14 de març del 2010
Poema de la Maria-Mercè Marçal
NENA
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Maria-Mercè Marçal
Raó del cos
Petit comentari:
D'entrada i des de la meva perspectiva de simple lectora atenta, he de dir que la poesia en general, em va seduint molt lentament i no pas a primer cop d'ull.
Com diu la MMM referint-se a diferents poetesses, "tenen una qualitat i un art capaços d'arrossegar-nos: la musicalitat, el ritme són d'aquells que afalaguen l'orella.
Raó del cos
Petit comentari:
D'entrada i des de la meva perspectiva de simple lectora atenta, he de dir que la poesia en general, em va seduint molt lentament i no pas a primer cop d'ull.
Com diu la MMM referint-se a diferents poetesses, "tenen una qualitat i un art capaços d'arrossegar-nos: la musicalitat, el ritme són d'aquells que afalaguen l'orella.
dissabte, 20 de febrer del 2010
MARES SIMBÒLIQUES DE MARIA-MERCÈ MARÇAL
En el llibre "Sota el signe del drac" de la Maria-Mercè Maçal, ens diu, referint-se a Rosa Leveroni "m'ha anat seduint molt lentament i no pas a primer cop d'ull. Segurament per un seguit de tics generacionals. Tenen una qualitat i un art capaços d'arrossegar-nos: la musicalitat, el ritme, són d'aquells que afalaguen l'orella.
Biografia de Rosa Leveroni
Rosa Leveroni i Valls neix a Barcelona l'1 d'abril del 1910. Fa els primers estudis al col·legi Príncep d'Astúries. Als quinze anys publica els primers versos a la revista "Patufet", i comença a tenir clara la seva vocació literària. Als dinou anys, coincidint amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, entra a l'Escola de Bibliotecàries. Aquesta institució, fundada per Eugeni d'Ors, té com a professors alguns dels intel·lectuals catalans més brillants del moment (Carles Riba, Ferran Soldevila, Nicolau d'Olwer, Rafael de Campalans). L'estada a l'Escola de Bibliotecàries i, en especial, la coneixença de Carles Riba és cabdal en la formació intel·lectual i personal de la Leveroni.
L'any 1933 rep una beca per anar a Madrid a fer una tesina sobre literatura infantil. En tornar, entra a treballar a la biblioteca de la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant la guerra civil fa dos cursos de la carrera de Filosofia i Lletres. L'any 1937 és finalista al premi Joaquim Folguera amb el llibre "Epigrames i cançons", que publica l'any 1938 prologat per Carles Riba. La influència ribiana i, en general, de tota la generació post simbolista és molt present en aquest volum. Els temes que hi apareixen seran els que es repetiran durant tota la seva obra: la tristesa, la desolació amorosa, la melangia..., sentiments continguts i objectivats gràcies a la disciplina del vers.
El 1939, després de la Guerra Civil, la depuració de funcionaris de la Generalitat fa que perdi la feina com a bibliotacària de la Universitat Autònoma. Durant la dècada dels quaranta, Leveroni dedica tota la seva energia a la resistència cultural catalana enfront de la repressió franquista, i es converteix en l'ànima del grup intel·lectual que Carles Riba forma al seu voltant. És ella qui distribueix clandestinament les Elegies de Bierville de Riba, qui actua de contacte entre els intel·lectuals catalans de l'interior i els de l'exili.
L'any 1952 publica un segon volum de poesia, "Presència i record", prologat per Salvador Espriu. En aquesta època assisteix assíduament als congressos de literatura catalana que se celebren a Anglaterra, organitzats per la Catalan Society. Durant les dècades dels seixanta i setanta, la seva figura es manté cada vegada més apartada i aïllada de l'escena literària catalana.
L'any 1981 publica el volum "Poesia", que recull tota la seva obra poètica, amb pròleg de Maria Aurèlia Capmany i dos epílegs de Carles Riba i Salvador Espriu. L'any següent, el conjunt de la seva obra és reconegut amb l'atorgament de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Mor l'agost de 1985, poc abans que es publiqui un volum de contes que recull la seva producció narrativa. És enterrada a Port-Lligat.
Rosa Leveroni i Valls neix a Barcelona l'1 d'abril del 1910. Fa els primers estudis al col·legi Príncep d'Astúries. Als quinze anys publica els primers versos a la revista "Patufet", i comença a tenir clara la seva vocació literària. Als dinou anys, coincidint amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, entra a l'Escola de Bibliotecàries. Aquesta institució, fundada per Eugeni d'Ors, té com a professors alguns dels intel·lectuals catalans més brillants del moment (Carles Riba, Ferran Soldevila, Nicolau d'Olwer, Rafael de Campalans). L'estada a l'Escola de Bibliotecàries i, en especial, la coneixença de Carles Riba és cabdal en la formació intel·lectual i personal de la Leveroni.L'any 1933 rep una beca per anar a Madrid a fer una tesina sobre literatura infantil. En tornar, entra a treballar a la biblioteca de la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant la guerra civil fa dos cursos de la carrera de Filosofia i Lletres. L'any 1937 és finalista al premi Joaquim Folguera amb el llibre "Epigrames i cançons", que publica l'any 1938 prologat per Carles Riba. La influència ribiana i, en general, de tota la generació post simbolista és molt present en aquest volum. Els temes que hi apareixen seran els que es repetiran durant tota la seva obra: la tristesa, la desolació amorosa, la melangia..., sentiments continguts i objectivats gràcies a la disciplina del vers.
El 1939, després de la Guerra Civil, la depuració de funcionaris de la Generalitat fa que perdi la feina com a bibliotacària de la Universitat Autònoma. Durant la dècada dels quaranta, Leveroni dedica tota la seva energia a la resistència cultural catalana enfront de la repressió franquista, i es converteix en l'ànima del grup intel·lectual que Carles Riba forma al seu voltant. És ella qui distribueix clandestinament les Elegies de Bierville de Riba, qui actua de contacte entre els intel·lectuals catalans de l'interior i els de l'exili.
L'any 1952 publica un segon volum de poesia, "Presència i record", prologat per Salvador Espriu. En aquesta època assisteix assíduament als congressos de literatura catalana que se celebren a Anglaterra, organitzats per la Catalan Society. Durant les dècades dels seixanta i setanta, la seva figura es manté cada vegada més apartada i aïllada de l'escena literària catalana.
L'any 1981 publica el volum "Poesia", que recull tota la seva obra poètica, amb pròleg de Maria Aurèlia Capmany i dos epílegs de Carles Riba i Salvador Espriu. L'any següent, el conjunt de la seva obra és reconegut amb l'atorgament de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Mor l'agost de 1985, poc abans que es publiqui un volum de contes que recull la seva producció narrativa. És enterrada a Port-Lligat.
Els records
Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t'agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t'acompanya
en el repòs dels ports...
O fos la punxa de la rosa encesa
d'un desig abrandat.
Aquell record d'una hora de follia,
d'aguda voluptat.
Si fos l'enyorament d'uns braços tendres
que varen ser-te amics.
O bé la revifalla rancorosa
d'aquells menyspreus antics.
Si jo fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança...
Ho fos tot, menys l'oblit.
Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t'agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t'acompanya
en el repòs dels ports...
O fos la punxa de la rosa encesa
d'un desig abrandat.
Aquell record d'una hora de follia,
d'aguda voluptat.
Si fos l'enyorament d'uns braços tendres
que varen ser-te amics.
O bé la revifalla rancorosa
d'aquells menyspreus antics.
Si jo fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança...
Ho fos tot, menys l'oblit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)