MEMÒRIA DE LA TRANSICIÓ A TRAVÉS DE LA CANÇÓ I LA LITERATURA
“Jo vinc d’un silenci” de Raimon
Hi ha cançons amb les quals ens sentim més identificats que d’altres i marquen una etapa de la nostra vida. “Jo vinc d’un silenci” descriu molt bé el que passava en moltes famílies, on no es parlava de res que fes referència a la política. He de dir que, com a filla d’immigrants, a casa meva no se’n parlava gaire de la identitat nacional ni de la qüestió del catalanisme, ja que no estaven conscienciats amb aquests temes. Per aquestes circumstàncies, relacionades amb el meu entorn, la meva evolució cap a l’adolescència, es va fer dins d’un entorn més aviat neutre.
A finals dels anys 1950 i principis del 1960 van néixer alguns moviments com “La Nova Cançó” i “Els setze jutges”, i va ser quan tot això va fer que sortissin cantautors tant reconeguts com Raimon, Serrat, Llach, Ovidi, Maria del Mar, Jaume Sisa... A mida que passava el temps l’horitzó s’anava eixamplant, i totes les inquietuds intel·lectuals que veia en el meu voltant les vaig anar fent meves.
Com diu en Raimon, el silenci no sempre és resignat. Se’ns obligava a oblidar els nostres orígens per obtenir una nova identitat. Jo vinc d’un silenci, perquè els meus vivien i morien en l’anonimat, que treballaven en les fàbriques, a casa o al camp on la lluita era sorda i constant. Jo vinc d’un silenci, on la gent que tenia en el meu nou entorn intentaven lluitar i trencar amb tot el que els era imposat, ja que no eren resignats.
“L’estaca” de Lluís Llach
Tot i la repressió franquista, la societat reprimida i callada evolucionava, creixia, i canviava d’un dia per l’altre, amb fluïdesa, sense sobresalts, en un vaivé que la població amb prou feines percebia, més centrada a viure, i amb massa freqüència a sobreviure.
“L’estaca” de Lluís Llach , reflecteix molt bé les inquietuds i desitjos de llibertat que tots teníem en contra de la repressió patida en silenci, fins aleshores. D’aquesta cançó tots hem fet bandera i clam de llibertat. Metafòricament parlant, Espanya és l’estaca.
“Si jo l’estiro fort per aquí,/ si tu l’estires fort per allà,/ segur que tomba, tomba i tomba,/ i ens podrem alliberar”
La verdadera transició es va produir entre els anys 1970 i els 1980, van ser plens de manifestacions, concerts i recitals, dels quals, era difícil que no acabessin amb corredisses davant dels grisos. Però aquesta etapa va agafar-me amb tot l’interès en l’educació dels fills i tirant endavant la casa. No em quedava massa temps per a manifestacions.
