SOR JUANA INÉS DE LA CRUZ

REDONDILLAS

Hombres necios que acusáis
a la mujer sin razón,
sin ver que sois la ocasión
de lo mismo que culpáis:

si con ansia sin igual
solicitáis su desdén,
¿por qué queréis que obren bien
si la incitáis al mal?

Cambatís su resistencia
y luego, con gravedad,
decís que fue liviandad
lo que hizo la diligencia.

Parecer quiere el denuedo
de vuestro parecer loco
el niño que pone el coco
y luego le tiene miedo.

Queréis, con presunción necia,
hallar a la que buscáis,
para pretendida, Thais,
y en la posesión, Lucrecia.

¿Qué humor puede ser más raro
que el que, falto de consejo,
él mismo empaña el espejo,
y siente que no esté claro?

Con el favor y desdén
tenéis condición igual,
quejándoos, si os tratan mal,
burlándoos, si os quieren bien.

Siempre tan necios andáis
que, con desigual nivel,
a una culpáis por crüel
y a otra por fácil culpáis.

¿Pues como ha de estar templada
la que vuestro amor pretende,
si la que es ingrata, ofende,
y la que es fácil, enfada?

Mas, entre el enfado y pena
que vuestro gusto refiere,
bien haya la que no os quiere
y quejaos en hora buena.

Dan vuestras amantes penas
a sus libertades alas,
y después de hacerlas malas
las queréis hallar muy buenas.

¿Cuál mayor culpa ha tenido
en una pasión errada:
la que cae de rogada,
o el que ruega de caído?

¿O cuál es más de culpar,
aunque cualquiera mal haga:
la que peca por la paga,
o el que paga por pecar?

Pues ¿para qué os espantáis
de la culpa que tenéis?
Queredlas cual las hacéis
o hacedlas cual las buscáis.

Dejad de solicitar,
y después, con más razón,
acusaréis la afición
de la que os fuere a rogar.

Bien con muchas armas fundo
que lidia vuestra arrogancia,
pues en promesa e instancia
juntáis diablo, carne y mundo.

PASSEJADA POÈTICA

Sor Juana Inés de la Cruz

La biografia de Sor Juana és molt interessant, tenint en compte l'època en què va viure. Va ser una dona intel·ligent, intel·lectual i feminista en un món dominat pel masclisme en tots els camps.
Escriptora mexicana, erudita, poetessa i filòsofa, va néixer a Sant Miquel de Nepantla el 1651, al si d'una família noble hispano-mexicana. El 1667, als setze anys d'edat, havent de triar entre el matrimoni i l'estat religiós, els únics camins possibles segons els costums del lloc i l'època, abandona la cort, on era dama d'honor de la virreina i ingressà primer en les Carmelites Descalces i, després, amb el nom de Sor Juana Inés de la Cruz, en les Germanes Jerònimes, de costums menys severs, on aconseguí conciliar la seva dedicació a l'estudi i a la lectura amb la vida religiosa.
Ha esdevingut un símbol de la lluita de les dones per l'alliberament social i sexual. Representatiu n'és el poema:

"Hombres necios que acusáis a la mujer sin razón/ Sin ver que son la ocasión de lo mismo que culpáis"

En literatura, se la considera una autèntica representant del Barroc tardà espanyol. La seva obra literària comprèn sonets, romanços, gloses, poemes d'amor, obres de teatre, com "Los empeños de una casa", que va ser representada no fa gaire temps en el Teatre Tantarantana de Barcelona, on representar aquesta peça era una oportunitat única de comprovar la qualitat d'aquesta obra del Segle d'Or.

Quan Sor Juana Inés de la Cruz expressa:
"No soy yo la que pensáis, sino que allá me habéis dado otro ser en vuestras plumas y otro aliento en vuestros labios", recorda a Santa Teresa de Jesús quan aquesta escrivia "Vivo sin vivir en mí". Les dues reflexen un misticisme que té les arrels en la impossibilitat de ser elles meteixes com a dones.

"Yo no estudio para saber más, sino para ignorar menos"
"Buscad leyendo y hallaréis meditando"
Aquestes paraules son un reflex dels seus pensaments filosòfics.

Va morir a causa de la pesta que va assolar Mèxic el 1695, contagiada cuidant d'altres religioses.

"Dos dudas en que escoger tengo,
y no se a cual prefiera,
Pues vos sentís que no quiera
Y yo quisiera querer"

MEMÒRIA DE LA TRANSICIÓ

MEMÒRIA DE LA TRANSICIÓ A TRAVÉS DE LA CANÇÓ I LA LITERATURA

“Jo vinc d’un silenci” de Raimon

Hi ha cançons amb les quals ens sentim més identificats que d’altres i marquen una etapa de la nostra vida. “Jo vinc d’un silenci” descriu molt bé el que passava en moltes famílies, on no es parlava de res que fes referència a la política. He de dir que, com a filla d’immigrants, a casa meva no se’n parlava gaire de la identitat nacional ni de la qüestió del catalanisme, ja que no estaven conscienciats amb aquests temes. Per aquestes circumstàncies, relacionades amb el meu entorn, la meva evolució cap a l’adolescència, es va fer dins d’un entorn més aviat neutre.

A finals dels anys 1950 i principis del 1960 van néixer alguns moviments com “La Nova Cançó” i “Els setze jutges”, i va ser quan tot això va fer que sortissin cantautors tant reconeguts com Raimon, Serrat, Llach, Ovidi, Maria del Mar, Jaume Sisa... A mida que passava el temps l’horitzó s’anava eixamplant, i totes les inquietuds intel·lectuals que veia en el meu voltant les vaig anar fent meves.

Com diu en Raimon, el silenci no sempre és resignat. Se’ns obligava a oblidar els nostres orígens per obtenir una nova identitat. Jo vinc d’un silenci, perquè els meus vivien i morien en l’anonimat, que treballaven en les fàbriques, a casa o al camp on la lluita era sorda i constant. Jo vinc d’un silenci, on la gent que tenia en el meu nou entorn intentaven lluitar i trencar amb tot el que els era imposat, ja que no eren resignats.

“L’estaca” de Lluís Llach

Tot i la repressió franquista, la societat reprimida i callada evolucionava, creixia, i canviava d’un dia per l’altre, amb fluïdesa, sense sobresalts, en un vaivé que la població amb prou feines percebia, més centrada a viure, i amb massa freqüència a sobreviure.

“L’estaca” de Lluís Llach , reflecteix molt bé les inquietuds i desitjos de llibertat que tots teníem en contra de la repressió patida en silenci, fins aleshores. D’aquesta cançó tots hem fet bandera i clam de llibertat. Metafòricament parlant, Espanya és l’estaca.

“Si jo l’estiro fort per aquí,/ si tu l’estires fort per allà,/ segur que tomba, tomba i tomba,/ i ens podrem alliberar”

La verdadera transició es va produir entre els anys 1970 i els 1980, van ser plens de manifestacions, concerts i recitals, dels quals, era difícil que no acabessin amb corredisses davant dels grisos. Però aquesta etapa va agafar-me amb tot l’interès en l’educació dels fills i tirant endavant la casa. No em quedava massa temps per a manifestacions.